Arquitecte d’emocions,

La dona del carrer Rei en Jaume

La dona del carrer Rei en Jaume de Meliana sempre està al mateix lloc. Cada vegada que passe per davant de la seua planta baixa no puc evitar ficar-me nerviosa i pensar què passarà quan mire i no la veja. La dona del carrer Rei en Jaume, aixina és com parle d’ella perquè no en sé gairebé res, és una dona molt major: deu rondar els 85 anys i és dona de fuster. Em recorda molt a la iaia Carme. La dona del carrer Rei en Jaume sempre està asseguda en la mateixa cadira de fusta clareta i porta sempre el mateix davantal. Potser és per això que em recorda a la iaia Carme perquè a ella, a la iaia Càndida, la recordaré sempre asseguda a la seua cadira de fusta i amb un davantal de ratlles verd. La cadira de la iaia Carme encara està en el cantó de l’estanc on esmunyia les hores del dia fins que va faltar el dia de Sant Esteve passat. Em pregunte, de tant en tant, si mon iaio o mon tio trauran la cadira al cantó del carrer com feien sempre que començava a fer calor. La cadira de la iaia Carme també me la quede mirant tots els dies que passe pel carrer Sant Joan. No sé què n’espere però me la quede mirant. La dona del carrer Rei en Jaume acostuma a estar desperta i, a través dels cristalls de les portes de la planta baixa, fixa la mirada en el carrer. L’Hivern es tira una manteta sobre les cames i, a vegades, a mitjan vesprada s’ adorm. La dona del carrer Rei en Jaume no deu saber qui sóc, ni que que molts dies creue el carrer i me la mire uns segons, que em conec la seua roba i la decoració de la vella fusteria. Busque, incansablement, el motiu de la meua obsessió amb la dona del carrer Rei en Jaume. I sé que cada vegada que gire el cap tinc por a trobar-me la cadira buida però que encara em fa més mal vore a la dona del carrer Rei en Jaume allà asseguda, tota d’una, absent, en un espai llunyà.ç

La foto és de Sam Taylor i porta com a títol “Wood Bram Stokers Chair” (2005).